MIQUEL TORRECILLA

L’ART TRANSFORMADOR DE LA NATURA

Miquel Torrecilla Capellas / Pintor

Nascut el 25 d’agost de 1947 a Sabadell, molt aviat va començar a mostrar la seva inclinació cap a la manifestació artística, i la pintura el seu mitjà predilecte d’expressió. Va començar el seu camí artístic de la mà de Jaume Mercadé i realitzar posteriorment estudis de dibuix i pintura amb els mestres A. Ribera, Alfons Gubern i M. Rallo. El 1963 va ingressar a l’Escola Massana, on va aconseguir premi i beca per al primer curs d’Arts Aplicades. Es va graduar el 1968.  Ha participat en nombroses exposicions col · lectives i ha aconseguit diversos premis.  Ha realitzat exposicions personals a Cataluya i França. La seva obra forma part de col · leccions particulars de diferents països.

EL PAISATGE COM A FONT D’INSPIRACIO PLASTICA

Sovint em pregunto perquè pinto paisatges i no cap altre temàtica, com pugui ser la figura, el bodegó o el paisatge urbà, i també perquè pinto figuració, i no una altra representació artística com l’abstracció o qualsevol dels corrents artístics actuals.

En primer lloc, he de manifestar que qualsevol tendència, jo com a espectador, és del meu interès, sempre que m’aporti motivacions de caire humà i de valors artístics.

Crec també que l’art és una barreja de comunicació en vers als demés, però també ho és per a un mateix. A mesura que vas descobrint el camí de la vida, exterior i interior, cadascú pren el camí que creu més adient. La meva comunió en vers la natura ja em ve de petit, doncs els seus estímuls sempre m’han captivat i sempre he tingut una fascinació per la seva creació, amb les seves formes, colors, moviment, i sempre em dona una lliçó de convivència, doncs en ella hi ha tota varietat de flora lluitant contra el medi i constituint una visió creativa i plàstica natural.

També penso que la meva acceptació del paisatge com a temàtica i representació plàstica és deguda a que m’allibera de l’angoixant tasca creativa que suposa el meu treball professional de dissenyador gràfic, doncs aquí si que faig constantment volar coloms i sóc més conceptual, encara que va dirigit a uns fins concrets, purament comercials.

En el paisatge, el meu jo se sent alliberat de tota tensió. Per a mi, l’estètica que veuen els meus ulls està captivada per la pròpia naturalesa, que em dona força expressiva, moviment, i aire fresc, on la temàtica influeix amb qualsevol lloc, des de la més humil de les plantes, fins a la majestuositat de les muntanyes, on alces els ulls i quedes immers en la gran panoràmica que et fa sentir insignificant, i on et dones compte de que qualsevol instant el pots retenir i plasmar, per poder fer-lo més permanent. L’emoció que he gaudit quan m’hi he trobat en ell, voldria que els demés la poguessin sentir, de la mateixa manera que jo l’he experimentat.

Per totes aquestes consideracions exposades és pel que crec que vaig triar la pintura i, més concretament, el paisatge.

No obstant, com qualsevol ser humà, estem sotmesos a canvis, i jo no sóc una excepció, doncs sempre he estat obert a noves temàtiques dins de l’expressió artística. Del que sí sóc molt conscient és que qualsevol canvi dins la meva pintura, sigui produït per una evolució del meu propi treball.

Miquel Torrecilla al seu estudi

BIBLIOGRAFIES I RESENYES

RESENYES

MIQUEL TORRECILLA a la Galeria Subex. Barcelona.

Novament tenim davant nostre la més recent creació plàstica d’aquest jove artista. La seva obra està immersa dintre dels corrents més avantguardistes del moment actual, és un dels millors representants d’aquest moviment, que ens demostra que les mal anomenades avantguardes pretèrites, no serveixen per res més que per demostrar el grau d’incultura d’un poble. Ell, ens presenta l’obra ben feta, ben explicada i d’una temàtica altament difícil, però que sortint dels seus pinzells i de les seves mans, hom la troba fàcil i a la vegada encisadora. El tema tan realista que ens presenta de la mateixa i pura naturalesa, els prats florits, els marges plens de flors, o d’herbes verdes i dòcils al vent, fa que hom frueixi quasi de la pròpia naturalesa, hom podria dir davant de qualsevol quadre, que tan sols hi falta la flaire de l’herba verda o de les flors. Celebrem tenir artistes, artistes, que demostren la vertadera cultura del nostre poble.

En aquesta ocasió TORRECILLA es mostra com un consumat pintor de flors. No de les portentoses flors que atrauen la mirada de qualsevol, ficades dins un gerro o un vas, sinó de les flors salvatges que creixen entre les herbes del camp o al jardí. Amb una pinzellada molt precisa, esvelta i minuciosa, amb una habilitat indiscutible, omple la tela fins a les vores amb un tros de camp que confereix, gràcies a la pintura, una sensació de realitat més autèntica, més bella i homogènia que la vertadera. La falguera, el card, l’herba i l’espígol, la campaneta, el clavell o la margarida silvestres units com en una trama, són ara més suggestius gràcies a un procés mental (“Introspecció natural” es titula la sèrie) que aconsegueix la sublimació de la realitat i per tant fer de la menudesa una cosa gran.

“Les quatre estacions” és el títol que, al meu parer, mereix aquesta excel·lent exposició de pintura. És la posada en escena de la naturalesa a través de la mirada de l’artista. De factura pictòrica impecable, quan contemplem l’obra de Miquel Torrecilla reconeixem com la primavera, la vida, emergeix amb força, es desperta després d’una llarga letàrgica i s’imposa amb tot el seu esplendor en perfecta harmonia. En les seves primaveres es pot aspirar l’aroma de la farigola, del romaní o de la sàlvia que creix entre l’espessor del bosc. Magnífics camps de blat, de roselles i de civada, de lliris salvatges i margarides, es gronxen càlidament a l’uníson a les ordres d’Èol, executant una bellísima dansa. Camins blaus, nets i transparents, plens de llum, ens recorden els llargs estius de la nostra infància, els primers amors i els amors prohibits escrits en les estelades nits d’estiu. El paisatge més serè, més introvertit i misteriós, el reconeixement en la tardor, on ha creat l’atmosfera més propicia, més extraordinària. Però a més, el Miquel ens sorprèn amb un fet innovador: el paisatge d’hivern, on la neu apareix per primera vegada en una obra de reconeguda maduresa. Quatre estacions en la seva obra i quatre estacions en la seva vida. Pels que hem tingut la sort de seguir la seva trajectòria pictòrica i, per tant, la seva vida, assistim a una primera època en què Miquel inspeccionava la naturalesa amb la minuciositat del botànic, des de les seves entranyes, distingint cada exemplar amb les seves formes i colors. Amb el pas dels anys, aixecà la mirada, amplià l’horitzó, va buscar entre els camins d’herbes i terra seca, creuà rius i muntanyes i va trobar bells camps plens de llum i de vida. I se sentí feliç. I és que les raons que han impulsat el Miquel a manifestar els seus anhels, les seves necessitats, el seu estat d’ànim i l’entreteniment de si mateix i de l’entorn a través de l’art, simbolitzen la història de la seva pròpia vida. La seva tècnica està basada en el dibuix minuciós i exquisit, realitzat amb gran precisió i refinament. En les seves composicions, utilitza un punt de vista alt i això li permet donar una major amplitud al paisatge. Amb un domini absolut de la tècnica a l’oli, manipula els colors i atorga materialitat a les plantes, a la terra, als troncs i a les branquetes més fràgils. Però el més destacat és la capacitat per crear l’atmosfera aèria més propicia, entre la rosada del matí i la llum del capvespre, fet que només els grans artistes són capaços de transmetre. En els paisatges del Miquel, s’arriba a experimentar la sensació de penetrar en la llunyania i aquesta exaltació de la realitat, ens condueix a creure que el paisatge del quadre forma part del nostre espai, el terra del qual invita a trepitjar-lo. L’obra de Miquel Torrecilla, és somiada i desitjada, cuidada i mimada, però per damunt de tot, estimada.

MIQUEL TORRECILLA a la Galeria Subex. Barcelona. Miquel Torrecilla és un pintor que ha seguit un lent procés per explicar les emocions humanes a través de la naturalesa. Davant els amplis paisatges d’ara ha de recordar com analitzava amb detall les herbes més humils o les flors que creixen pels camins de camp. I aquest sentit franciscà és el que li permet entendre el conjunt com una suma d’emocions. Perquè l’aspecte global no li impedeix mantenir la seva atenció per l’aspecte particular que defineix. El canvi en les estacions li permet a Miquel Torrecilla anar dels paisatges nevats als que es complauen en la calor de l’estiu. Les quatre estacions són un suport estètic perquè participem en la diversitat dels sentiments aliens i perquè els fem propis.

MIQUEL TORRECILLA a la Galeria Subex. Barcelona.

Els paisatges de Miquel Torrecilla han crescut en ell com una humil planta que a la vora dels camins o entre les pedres aixeca el seu tall, busca el sol i s’expandeix per la terra. Quan vaig començar a freqüentar la seva pintura el vaig veure inmers en el detall, absort en la contemplació del mínim, entregat a la representació de tot allò que és bàsic en el món vegetal, però que la majoria deixa de costat. Com a crític em vaig interessar per l’amor que posava en la seva pacient pinzellada, pel frescor natural que aconseguia a força d’insistir, per la naturalitat amb que feia la importància, vital i estètica a la vegada, del que creix sense que ningú el cultivi. Tot i ser molt difícil que passi, vaig veure novedós el seu llenguatge pictòric, doncs estava dins una temàtica ja establerta d’antic, el que realment sentia. El realisme que practica mai s’apodera de les situacions que crea, sinó que serveix a les mateixes perquè ens comuniquin la vitalitat que les anima. Molts i notables són els pintors paisatgistes, però també són majoria entre ells els que segueixen unes pautes estilístiques i agoten en elles les seves possibilitats d’expressió. Torrecilla té la gran qualitat de ser original sense singuralitzar-se en les aparences. Descobreix en el que ja semblava conegut; innova en el que se suposava establert; aporta esperit al que podria entendre’s com senzilla matèria. Els paisatges de Torrecilla van a més a mesura que es contemplen. S’entra en ells com a la Naturalesa que creix lliure i sense ordre, però per si mateixa estableix una situació de bellesa que està per sobre de lo estètic, doncs prové de l’impuls genèric de la terra, de la llum solar i de la voluntat de pervivència de tot allò creat. Així, els seus quadres mai perden l’impuls amb ell que foren creats.